Actualitat

Museu del Joguet d'Almassora

El museu del Joguet d’Almassora naix el 22 de desembre de 2010, amb exposicions temporals que es renoven anualment amb la finalitat de poder exposar la totalitat de la col·lecció de joguines antigues de la família Arenós i Agut.

La col·lecció de joguines antigues de la família consta d’unes 1.100 peces que s’exposen en el ampli espai que disposa actualment el museu, una gran i variada oferta dels joguets que s’han dissenyat i produït en la seua majoria a les fàbriques mediterrànies de la Foia de Castalla, de les costes alicantines i catalana.

Els joguets que s’exposen estan fabricats en diferents materials, com cartó, llauna, fusta, fang, porcellana, primers plàstics i goma.

Els origens de la col·lecció es remonten al finalitzar la guerra civil quan Joaquín Arenós Andrés va decidir incorporar la distribució i venta de les primeres joguines en el seu establiment, una ferreteria.

Anys més tard, el seu fill, Joaquín Arenós Beltrán, i la seua dona, Margarita Agut Clausell, van seguir amb el negoci.

La tenda de joguines va tancar entre els anys 1990-1991 i el material sobrant va formar part de la col·lecció familiar ja iniciada anys abans.

Una col·lecció que mai no s’ha tancat, continua completant-se any rere any per l’afició dels propietaris amb noves adquisicions i donacions de particulars que van enriquint-la.

Revisant i mirant les joguines antigues del Museu del Joguet d’Almassora, ens venen al cap imatges dels nostres avis i àvies en la seua infància quan jugaven als carrers sense asfaltar de la Vila amb aquella nina, aquell tren o la bossa d’escola.

Segurament, tots guardem a casa fotografies groguenques d’aquells que ja no hi són amb algun d’eixos joguets.

Hem agrupat les joguines de la col·lecció en cinc grans períodes de la història del joguet:

1890-1919 Primers joguets

1920-1929 Cartó i llanda

1930-1949 Parèntesi bèl·lic

1950-1969 Plàstic i televisió

1970-1999 El moviment Didó

1890 – 1919 Primers joguets

Els primers anys de la indústria joguetera moderna a Espanya són a principis de segle, principalment a Catalunya i a la Foia de Castalla, a les localitats d’Ibi, Onil i Castalla.

Abans de la fabricació industrial de les nines, es fabricaven amb fang i eren venudes a les fires dels pobles amb el nom de «peponas». Les nines eren realitzades, gràcies als coneixements alfarers, amassant l’argila i introduint-la en motlles d’algeps. Després d’assecar-se, s’extreia la figura, es coïa, pintava i, per últim, es vestia. Les nines de tela es confeccionaven a casa i es podien adquirir màscares pintades a mà per produir un joguet més econòmic.

Fins l’any 1919, es va fabricar amb mètodes semiartesanals en tallers familiars.

A finals de la dècada 1910-1919, els joguets espanyols comencen a utilitzar l’estampació litogràfica (tècnica d’impressió damunt de llanda) i encaix amb gafes o grapes.

1920 – 1929 Cartó i llanda

Les joguines de llanda viuen els seus anys daurats en la dècada dels 20 i 30, amb dissenys innovadors i reproduccions d’objectes quotidians.

El procés de fabricació consistia en realitzar un model a escala 1/1 en escaiola, a partir del qual feien un patró en fusta amb una fina xapa de recobriment per delimitar contorns; aquest patró es litografiava en planxes de llanda que es tallaven amb cisalles i, finalment, amb un estampat es configurava el relleu i es feia l’assemblat de les parts. El 1921, apareixen els primers mecanismes de ressort als joguets.

Les nines es comencen a fabricar, amb materials diferents al fang, com les pastes d’algeps amb escaiola i serradura barrejades amb cola. Es feia una pasta que es depositava en uns motlles de ferro i es deixava assecar al sol. Finalment, es pintaven. Els primitius caps de fang eren molt defectuosos i es van substituir pels de porcellana, perfectíssims de motlles i expressions, importats d’Alemanya.

Les peces estaven acoblades amb un cordell elàstic que permetia el moviment. Els detalls del rostre estaven pintats a mà, com ulls, pèl i boca. Es picava una mangrana i es deixava evaporar el suc; amb el sediment, s’aconseguia el pigment per acolorir les galtes i els llavis. Els vestits eren retalls de teles i se subjectaven amb tatxes.

1930 – 1949 Parèntesi bèl·lic

Es generalitzen les anomenades farinetes (gacha), una barreja de farina de diversa procedència (garrofa, panís o avena) amb trossets de paper i cartó banyat amb aigua que s’introduïa en un motlle on agafava la forma i es deixava assecar al sol; després, se submergia en un bany de cola i un producte denominat Blanco de España per endurir-la i s’obtenia el color de la carn. En 1931, es llancen els primers trens elèctrics amb transformadors de corrent, canvis de vies, frens automàtics, túnels, etc.

Durant la Guerra Civil es paralitza la producció i les fàbriques de joguines es transformen en indústries auxiliars de material bèl·lic.

Durant la posguerra, el joguet es va convertir en un article de luxe per a les famílies. Les matèries primeres escassejaven i la indústria del joguet de llanda decideix reutilitzar els pots usats pel revers. Altres indústries decideixen utilitzar la fusta, el cartó i el plom per a fabricar joguets.

En finalitzar la I Guerra Mundial, es va popularitzar el soldat de plom de 45 mm. Les dimensions i acabats es van anar perfeccionant. Pels anys 40, es fabriquen soldats de plom uniformats de l’exèrcit espanyol de l’època.

Durant els anys 40 i 50, van tindre especial èxit les nines Mariquita Pérez, fabricada a Madrid, i Cayetana, fabricada a Onil amb cartó pedra.

1950 – 1969 Plàstic i televisió

El 1956, s’introdueix un nou material, el «Zamak», un aliatge de zinc amb alumini, magnesi i coure, que es va utilitzar en la producció de trens, pistoles, escopetes i miniatures de vehicles.

El plàstic comença a introduir-se en la fabricació de les joguines de forma generalitzada als anys 50. Permetia crear moltes formes diferents i donar als joguets tot tipus de colors. Un altre avantatge d’aquest material era la major facilitat per a la producció en grans sèries. En la fabricació de nines, s’utilitzava el poliestirè.

Les joguines dels anys 60-69 es caracteritzen per la substitució de la fusta i la llanda pel plàstic, de més ràpida i barata producció. Entre altres joguines de plàstic i amb una complexitat major, destaquen els vehicles dirigits per cable que prompte van deixar pas als de control a distància.

L’augment del consum també va estar íntimament lligat amb l’arribada de la televisió, on les empreses jogueteres van trobar el seu principal mitjà de difusió publicitària.

1970 – 1999 El moviment Didó

Les empreses jogueteres utilitzen la televisió com a principal medi de difusió publicitària. En aquests anys, naix el moviment Didó, a favor del joguet didàctic, com els jocs de construcció i manualitats, deixant a banda el joguet bèl·lic.

En la dècada dels 70, apareixen els joguets amb nom propi, com Nenuco, cinExin, Madelman, Telesketch, Tente, Lego i Barbie. Amb la crisi del petroli de 1973, es torna a utilitzar la llanda en molts joguets.

Els anys 80 es caracteritzen pel boom en la mecanització de les nines, donant pas a un gran ventall de possibilitats, des de la clàssica caminadora a la ballarina, esquiadora, patinadora, la que necessita canvi de bolquers, etc.

A partir de l’any 2000, es fabriquen industrialment sofisticats joguets que es fusionen amb la informàtica i les noves tecnologies. Es promouen les campanyes de joguines no sexistes ni violentes, per contribuir al desenvolupament de comportaments de cooperació, el respecte a les diferències i les relacions d’igualtat.